Crònica de la xerrada sobre història del anarquisme

L’anterior dissabte 9, Gata Àcrata vam realitzar una xerrada que inicia un cicle sobre anarquisme. Aquesta tractava sobre la història de aquest moviment social, dels seus orígens fins a la transició, tot i que finalment la xerrada es va centrar en la contextualització de la transformació del pensament anarquista fins a arribar al naixement de la CNT.

Des de la perspectiva del historiador Just Casas, militant de la CNT-AIT de Terrassa, aquest va presentar la xerrada amb una diferencia de tres conceptes: llibertari, àcrata i anarquista. Per a ell un llibertari es una persona que lluita per a la llibertat, un anarquista és un llibertari que te definit un cos ideològic i pràctic amb una identitat pròpia, tot i ser no tancada i en debat constant; i, finalment, un àcrata seria una persona que té una opinió contraria al sistema però no actua.  D’aquesta manera persones llibertaries han existit sempre, però com a moviment anarquista propi hi ha un inici que se situa cap al segle XIX. (Nosaltres no compartim certs aspectes d’aquesta distinció)

Des de la perspectiva de historiador, l’origen d’aquest pensament seria fruit de la transició del sistema econòmic del feudalisme al capitalisme, on els artesans perden la seva condició econòmica i política i són les primeres víctimes d’aquest.  L’artesà controlava la ma d’obra, la tecnologia i els mitjans de producció mitjançant els gremis com a forma de defensa contra els estaments de poder de la noblesa i la Església. De manera general, els artesans estaven acostumats a no tenir una figura com el patró industrial; estaven autoorganitzats i existia una pràctica de  solidaritat. Just Casas va afirmar que d’un sistema artesanal no podia sorgir el lliure mercat per la seva lluita contra la competitivitat.

Aquesta classe comença a perdre els seus oficis al desenvolupar-se la fàbrica, que pot obtindre productes més barats i amb més rapidesa que de manera manual, i són la primera mà d’obra que ingressa al procés industrial perquè és més productiva que un camperol que no té cap coneixement sobre la producció de bens. Els camperols s’incorporarien més tard, quan s’intensifica la industrialització i la necessitat de ma d’obra, i arriben a la fàbrica on ja hi ha una tradició de processos d’autorganització i de lluita per part dels artesans.

Un exemple de la lluita d’origen artesanal seria el moviment Luddita que destruïa la maquinaria de les fàbriques industrials. Tot i així una part dels artesans són conscients que no volen tornar al sistema feudal i comencen a realitzar propostes ideològiques com el mutualisme de Proudhon, el primer pensador autodenominat anarquista. Les bases eren un respecte a la llibertat del individu, però amb una voluntat de no trepitjar la llibertat de les altres persones.

Les idees anarquistes arriben a Espanya durant la Revolució de 1868, la  qual va iniciar primer un intent de crear una monarquia parlamentaria primer i després una república. En aquest context arriben delegats de la Associació Internacional de Treballadors (AIT) que va durar de 1866 fins a l’escissió de 1872. Per una banda a Madrid arrelen les idees socialistes, conseqüència de  tenir un gran número de treballadors depenent de la administració de l’estat i que per tant no el contemplaven abolir-lo, a diferencia de Catalunya on arriben les idees anarquistes i on hi havia un enfrontament molt marcat entre treballadors i burgesos.

L’anarcocolectivisme és fruit de l’evolució de les idees mutualistes. El principi bàsic d’aquesta corrent és “cadascú segons les seves capacitats i a cadascú segons el seu esforç”, i propugnava la propietat col·lectiva dels mitjans de producció però un repartiment de la riquesa en funció de les hores treballades, garantint la possibilitat de treballar a tothom per igual.

Aquestes idees canvien amb la consolidació de la figura del obrer i amb l’entrada massiva de camperols, configurant l’anarcocomunisme. Aquest es diferenciaria pel canvi de l’expressió cap a “cadascú segons les seves capacitats i a cadascú segons les seves necessitats”, entenent que no tothom pot esforçar-se de la mateixa manera per varies qüestions (edat, malaltia) o necessitats diferents (més membres a la família, per exemple) i que la solidaritat pot cobrir els problemes que a una persona li puguin ocórrer al llarg de la vida. Tot i existir aquestes diferencies, anarquistes col·lectivistes i comunistes van coincidir amb la necessitat de organitzar-se respectant els valors d’horitzontalitat, autonomia, revocabilitat de càrrecs, etc.

Al 1907, es funda Solidaritat Obrera per oposició al partit de la burgesia Solidaritat Catalana, que uneix el sindicalisme revolucionari que es configura al congrés d’Amiens (1906) de la CGT francesa, on es fa una declaració que vol intentar unir els obrers sota la solidaritat i en contra dels partits polítics, utilitzant la vaga revolucionaria per acabar amb el sistema capitalista, utilitzant l’acció directa. L’anarquisme va omplir el buit de projecte polític al sindicalisme revolucionari a un “després de la revolució”, teixint l’anarcosindicalisme. Aquest corrent promulgava la gestió econòmica a través dels sindicats i la gestió més cultural a traves de la comuna o municipi. Cap al 1910 Solidaritat Obrera es transforma en un sindicat que s’escampa per tot l’estat, la Confederación Nacional Obrera (CNT).

Finalment es van realitzar diferents preguntes com l’actualitat de l’anarquisme i algunes qüestions sobre el mutualisme, i vam continuar amb un sopar i una cafeta. Ens veiem a la pròxima xerrada del cicle, sobre les diferents corrents del anarquisme!

This entry was posted in Activitats, Altres and tagged , , , , . Bookmark the permalink.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada.